Partint de zero

Manel i Aixada. Un embotit de cap de setmana.

2012-02-27T12:09:00.003-08:00

Divendres vespre, les set de la tarda, Manresa. Agafo autobús direcció Barcelona, concretament al teatre Coliseum. Bona companyia durant el viatge amb converses prou interessants perquè el viatge sigui ben curt. Fem una parada a Olesa de Montserrat i diverses al llarg de la ciutat comtal. Amb el senyal de la companya que coneix Barcelona, baixem a la nostra parada, i ens aturem vint minuts a sopar a casa de la seva tieta, molt amable i divertida ens ha preparat unes pizzes d’anunci i un pa amb tomàquet exquisit. Molt agraït! Seguim amb l’aventura. Si no volem arribar tard, serà millor que agafem un taxi, ja que caminant tenim una mitja hora ben bona. Dit i fet, entrem dins d’un taxi amb un conductor molt professional. Durant el viatge li demano pel referèndum que fa pocs dies enrere van haver de fer els taxistes barcelonins. Fa pinta de poc content i em convida a investigar des de casa el cas. Així ho faré. Parem a la cantonada del carrer de Balmes, baixem i ja hi som. Caminem cent metres i ens plantem davant del teatre on amb lletres lluminoses i gegants, de la manera més americana, dibuixen el nom de MANEL. Ens fem els turistes curiosos (quatre fotos) i decidim d’anar cap a dins. Elles tiren cap un altre camí, tenen la sort d’estar a platea ben a prop del quartet barceloní. Jo pujo escales, i després de quatre indicacions ben donades trobo el meu racó: penúltima fila del primer pis. Penso que els tinc massa lluny i que no els veuré bé, però alhora caic que la gràcia és escoltar-los, no veure’ls. Al meu voltant hi ha de tot. A la meva esquerra, una família de cinc membres: un noia d’uns 14-16 anys amb el seu germà d’uns 12 i la seva germana d’uns 8. La mare, molt divertida i apassionada del grup. El pare, que fa pinta a ser molt bon pare, molt carinyós i afable amb la seva filla petita, tota l’estona fent broma i somrient. A la dreta, una parella enganxosa però molt maca. Darrera meu, un grup d’amics que parlen del disc nou de Mishima, i que cada segon fa broma. Realment allà on estic és molt estret i el fet de ser cama-llarg no ajuda massa. Comencen amb cinc minuts de retard: acceptable. L’entrada a escena molt espectacular, s’obra el teló molt ràpidament i la veu d’en Guillem Gisbert, amb la percussió d’Arnau Vallvé , l’elèctrica de Roger Padilla i el baix elèctric de Martí Maymó enceten Flor Groga. Bona manera de despertar el públic. Durant les primeres sis cançons alternen el primer i el segon disc. L’espectacle va molt ràpid, i la qualitat és molt major gràcies a l’acompanyament d’instruments de vent i violins. A destacar Aniversari molt fidel al disc (gràcies a l’acompanyament ja citat), igual que Benvolgut i Roma. Molt emocionant Captatio Benevolentiae i personalment molt content per haver pogut escoltar en directe Avís per navegants, tota una perla. Al cap d’una hora i quinze minuts ens diuen adéu, però des del públic reivindiquem que no n’hi ha prou, que en volem més. S’ho pensen i tornen a escena. Toquen Gent Normal (Versió de Common people – Pulp) i d’altres temes. Trobo a faltar No t’enyoro (Versió dels Pets), però suposo que ja són massa drets d’autor. Finalment tanquen el concert amb Deixa-la, Toni, deixa-la amb un feed-back de públic-cantants prou bonic i amb un punt i final molt divertit.

Es tanca teló i miro el rellotge. Si fa no fa, ha durat una hora i mitja llarga. La família de l’esquerra se m’avança i ja són a baix, la parella de la dreta els he perdut de vista, i els quatre nois de darrera no els tinc controlats. Tardo ben bé cinc minuts a arribar a baix a retrobar-me amb les quatre donzelles, sembla ser que els ha agradat molt. Em demanen que com l’he trobat i els responc que m’ha agradat i que necessito uns dies per poder-lo pair. Ja l’he paït, i per això ara ho plasmo en aquest redactat. Decidim anar a un bar anomenat El mediterráneo molt reduït, calorós i atapeït però entranyable i agradable. La cervesa baixa molt bé, mentre comentem la jugada i escoltem el guitarrista que canta a la nostra esquerra. Es fa tard. Marxem. Em sento enganyat en saber que el metro està tancat i agafo un taxi: el meu moneder es queixa en arribar al pis del meu cosí. Entro a casa seva admiro la foto que tenen a l’entrar i em poso a dormir, estic cansat.

A les vuit del matí sona el despertador faig la marmota una mitja hora, fins que m’aixeco, comparteixo l’esmorzar amb el company de pis del meu cosí (molt amable!), em dutxo i segueixo l’aventura. Després de unes acurades indicacions, arribo fins a l’estació de Sants, on agafo el tren cap a una Manresa disfressada. Tot just acaba de començar tot. Ara toca dos dies esplèndids d’una de les millors fires medievals de Catalunya: la fira de l’Aixada. Baixo del tren i pujo cap a direcció la Seu. Veig el pàrquing de cavalls, molt musculats i suats i arribo a la plaça Major. Fa calor per ser febrer. L’olor a botifarres, galetes i coques, dolços i llonganisses i xoriços n’és una bona benvinguda. El terra hi ha bales de palla. Abans fem una parada al Toni’s a fer un segon esmorzar. Carregades les piles, vaig a rebre el rei Pere III acompanyat pels meus dos grans amics Òscar i Miquel Àngel. Fem una volta, i som atacats per un grup de manresans i manresanes del segle XIV que tenen set i gana i que, diuen, s’alimenten de rates. Fan cara de malalts. Baixem a la Seu on hi ha diferents parades d’empanades i pastissos artesans, i on també hi ha diferents activitats per als petits: tir a l’arc, catapultes, titelles i d’altres. Desfem el camí que ja hem fet i anem a casa a dinar. A la tarda toca partit, culminat amb victòria (molt bon treball dels meus nanos!). Més tard seguim a la fira, molt ben acompanyat, a fer un vol i a sopar una botifarra (o dues) amb el meu pare. Cap a casa a dormir i l’endemà, més.

Matí de diumenge toca baixar de nou, amb la Clara. Ens partim unes patates braves poc medievals i anem a fer fotos amb càmera bona de les parades i de l’ambient. Llàstima que les càmeres no puguin captar les olors, perquè realment la fira de l’Aixada de Manresa té una olor especial. Ens creuem amb diferents consellers del rei i ciutadans poc contents perquè tenen set. Fins i tot ens creuem amb Guillem Catà amb una cara molt cofoia. No en tinc prou. A la tarda vull veure més fira, però abans una paella brutal de la mare culminada amb una becaina descomunal. Baixo amb el M. Àngel de nou. Anem a la Seu a veure com arriba el bisbe, poc desitjat i molt insultat ja que no permet que seguim amb la sèquia i a més a més, maleeix a tota la ciutat. Fem una última ronda, comença a ser fosc i queden poques hores de fira. Berenem unes coques massa bones i veiem com castiguen a una meuca davant del poble. Retornem i ens trobem a unes Zingares molt atractives que celebren la nostra presència. Molt divertides. Ens acomiadem amb el meu company i culmino la fira amb quatre fotos més. Estic cansat i decideixo amb el meu germà de tornar a casa a fer uns Fifa’s: fot mil anys que no hi jugo però el guanyo igualment.

Ha estat un cap de setmana intens però genial. La cultura és viva gràcies a la gent que la fa viva i li l’ompla de llum.

Mikibmusic

2012-02-04T15:02:00.000-08:00

Recomanació d'un canal de Youtube i personatge del qual representa. Té cançons que són pròpies i d'altres que versiona. En qualsevol cas, no deixa de ser un immens plaer poder escoltar aquesta veu tan magnifica i peculiar. Es diu Miquel Bantulà, molt recomenable! [En algunes cançons l'acompanya una noia amb una veu angelical; la fusió de les dues veus és esquisida]

Ai, Dolors; Manel (versió)

Fireworks; Katy Perry (versió)

Two is better than one

Bona nit, i salut!

Des del sofà.

2012-02-02T15:41:00.000-08:00

Tou com la sorra de platja, cobert per un llençol fi i fresc, veig el cel blau. Blau i net, tot i que algun núvol no nego que hi és i no tinc ganes de descartar-lo. Antenes velles, semblen branques d’arbres secs d’hivern, i també de més noves que són com plats de sopa de la marca sueca. Més a la dreta arbres. Aquest cop reals, de fulla perenne i que encara que no la senti, crec que fan bona olor. Absolutament a l’esquerra, hi ha teulades que fan ombres a sobre d’altres teulades i aquestes fan que la gebrada encara no es desfaci. Doncs la ombriu queda dibuixada entre el blanc del gel i el negre de la foscor. Però això és el que menys em crida l’atenció. El que més m’agrada de tot plegat és l’escalfor que em provoca el raig del sol que m’està acariciant a sobre de la cuixa esquerra i que, molt sospito, que d’aquí deu minuts haurà desaparegut.

Reflexions de Sant Joan

2011-06-27T06:46:00.001-07:00

I és quan surto al balcó i em passa una carícia d’aire fresc i estiuenc, amb una olor molt agradable de pólvora i fusta cremada. Sento al meu darrere riures, felicitat, petons. Sento al meu davant el tren que passa i fa un soroll que també m’és molt agradable, fins i tot fa que vibri el terra d’una manera encantadora. Sento a la meva esquerra un esclat que m’obliga a tancar els ulls com a reflex. I es quan miro a la dreta i veig la basílica sense il·luminar. És preciosa. De cop la meva vista es desvia. Veig l’aigua del riu fosca com passa per a sota del pont, que sembla tenir molts anys. I de cop, miro un castell de focs improvisat darrere del turó amb espurnes vermelles i verdes. Vés a saber d’on vénen, penso. I és que a la nit de sant Joan és nit d’alegria, com diu el nostre amic Jaume Sisa, i també és nit de mirar el cel i pensar. Tampoc cal pensar massa, penses una mica de què has fet durant el dia, durant la setmana i durant els sis mesos que portes d’any. Analitzes els fets positius i els negatius i et planteges si has après de cada un. Aquests fets són com l’energia, els has de transformar a positius. Em giro, i torno amb els meus, ja he pogut parlar amb mi, he pogut gaudir de l’oïda, olfacte, tacte, gust i vista de Sant Joan. Estic orgullós. Ara em toca passar una nit de la millor manera possible.

ELS TUAREGS

2011-06-07T13:03:00.000-07:00

A) El blog està abandonat, en sóc conscient, però la selectivitat i el final de curs no ho permeten! D'aquí deu dies tornaré a ser fidel!

B) Aquest escrit el vaig elaborar fa un any, parla de la tribu dels tuareg, una manera de fer, que potser hauria de ser enmirallada...! Gaudiu-lo!

C) El text es basa en un article, que em van cedir.

Els Tuaregs, una tribu africana més, però peculiar. Desconeguda per tots els poderosos capitalistes del món. Un clan amb creences musulmanes pacífiques sense ser extremistes, amants de la tranquil·litat i la no-violència. Una família en perill de desaparició.

Un Tuareg es definiria com una persona nòmada pel desert de Sàhara, que és pastor i viatja amb camell per l’estepa. Cadascú d’aquests porta una tela per protegir-se de les tempestes de sorra, molt peculiars, ja que estan fetes amb un tint de blau anyil, i la cara se’ls hi queda tenyida d’aquest color.

Confien molt en els animals ja que tenen el sentit de la subsistència molt desenvolupat i, per tant, els Tuaregs, es deixen portar per l’atzar de l’animal. Estimen el silenci i diuen que només n’hi ha al desert, quan cap soroll trenca l’harmonia dels galops del camell i dels batecs del seu propi cor. Tenen un respecte absolut a la dona, la tracten d’igual a igual sense cap diferència, i com s’observa en l’article, l’home se sent ofès en veure pòsters de dones en banyador, quan viatja a Europa. Són respectuosos amb tot, i valoren cada detall que se’ls passa per davant. Fent referència a l’article, l’entrevistat, diu que al desert tot es valora, a Europa tothom té aixetes al carrer, a casa, a les botigues; en canvi, al desert es poden passar un parell de dies sense veure aigua, fins que gràcies a l’instint del camell i del propi Tuareg en troben i l’aprofiten fins a l’última gota, cosa que a Europa rai.

Per tant, ser un Tuareg significa ser “Homes del desert” o “Abandonats del desert”. Un clan que no pot desaparèixer per els seus principis de respecte amb tothom, per la seva filosofia de l’esforç, pel seu pensament diferent i sobretot pacífic, simplement perquè són homes purs i peculiars, i és molt important que petites ètnies com aquestes no desapareguin. Són observadors de tot i reflexionen sobre qualsevol aspecte i per tant, tenen molt temps per dialogar entre ells mateixos, quelcom que a la nostra cultura ens falta i fa falta.

-Marc Orriols i Gol-

M'agraden les carreteres menorquines, amb accent, per descomptat!

2011-04-20T09:03:00.000-07:00

M’agraden les carreteres menorquines

Doncs sí. M’agraden. Som com de joguina, almenys a les que jo passo. Sembla com si un gegant les hagi fetes des de a dalt a sobre del terreny que li hagin regalat. Fan pujadetes i baixadetes i girs que no t’esperes, barrejat amb desnivells curiosos que sembla que hagis de xocar amb el mateix terra de l’asfalt...

M’agrada l’accent de Menorca

Doncs sí, no m’agrada, sinó m’encanta. És seriós, divertit i únic. M’agrada escoltar un menorquí (menorquines també, potser una mica més...), mentre t’explica qualsevol cosa. No sé si m’agrada més la neutralitat fonètica o l’article salat... ho he de decidir! En tot cas, és un dialecte molt interessant i enganxós... un mes sol a Menorca i et canvien l’accent en un no-res.

Visca el Mediterrani!

80 anys o 297?

2011-04-14T12:18:00.000-07:00

Fa 80 anys, l'amic Macià deia:

Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931

En canvi fa 297 PERDIEM LA SOBIRANIA. HO ENYORO MÉS.

Prefereixo tornar a tenir la llibertat, un estat propi, més ric, més lliure no haver de dependre de gent que no té res a veure amb mi. No cal que em tornin la República.

Vam ser país per un dia? Sí, és probable. Diuen que va fer el famós peix al cove. Jo vull més, més i més! omplim la pica mica en mica!!

TotsSomPep.com

2011-04-13T11:57:00.000-07:00

Estudiants de la UAB i d'ESADE han inventat unes polseres de diferents colors on hi ha escrit "TotsSomPep". Segons ells per portar aquestes polseres has de tenir les següents aptituds:

Si recolzes la cultura de l'esforç i la feina ben feta

Si no t'enfonses davant les dificultats, i et creixes

Si no menysprees els adversaris, sinó que els admires

Si davant els éxits, sempre mostres humilitat

Si mantens una actitud positiva, malgrat tenir-ho tot en contra,

UNEIX-TE A NOSALTRES I PORTA LA POLSERA TOTSSOMPEP.COM!

Sincerament, considero d'allò més positiu aquest fet... més que res, per fer callar els tòpics tan ofensius i negatius en contra de nosaltres, els joves, que NO som emprenadors, NO ens importa la política, i NOMÉS ens agrada sortir de nit (ESPERO QUE ES NOTI LA IRONIA). VISCA LA JOVENTUT!

POPARB Arbúcies 2011.

2011-04-12T10:50:00.000-07:00

Gràcies al meu bon amic filòleg @jbadrenas, avui he conegut el cartell 2011 de el festival musical PopArb que es fa a Arbúcies cada any. Enguany, es mostra un seguit de concerts d’alt nivell (no és d’extrenyar, tenint el nivell actual del nostre país). Us deixo dons amb l’horari de concerts de les dues jornades:

Divendres 8 de maig:

· Nacho Umbert & La Compañía

· 4t1a

· Inspira

· Gentle Music men

· Oliva Trencada

· Manel

· Mazoni

· El Guincho

· Furguson

Dissabte 9 de maig:

· Doble Pletina

· Dj Txarly Brown

· Wantun

· Illa Carolina

· La iaia

· Refree

· Estúpidah Erika

· Mine!

· Senior i el cor brutal

· The new reamon

· El petit de ca l’Eril

· Antònia Font

· Guillamino

Un bon començament de cap de setmana, no creieu?

#BCNDECIDEIX

2011-04-10T07:50:00.000-07:00

Avui som 10 d’abril. També som 10A, #bcndecideix o #10A. Què passa en un dia assolellat com el d’avui? Doncs és el dia de les consultes independentistes per Catalunya a Barcelona. Hauran estat les consultes més comentades, criticades i celebrades.

1- Més comentades, perquè es tracta de la ciutat capital de l’hipotètic país que està lluitant (de manera democràtica i PACÍFICA) per la seva independència. (m’incloc dins del col·lectiu).

2- Les més criticades per dos aspectes: el primer, pels personatges del país veí que creuen en la unión nacional, i critiquen (de manera sistemàtica) i menyspreen aquest acte democràtic i humà. El segon, són personatges catalans que no entenen perquè un president de la Generalitat de Catalunya pot anar a votar a un referèndum anticonstitucional (?), fer-ho públic i donant a llum la seva elecció. Actuació criticada, fins i tot, pel mateix secretari del partit del president.

3- Les més celebrades. Hauran estat les més congratulades per un gran nombre de ciutadans de la capital i del mateix país per el màrqueting i propaganda que se n’haurà fet. Diaris com ara.cat o personatges importats de la societat catalana incitant a fer usufructe de la presència dels barcelonins a les meses electorals, han estat felicitats per la resta del país català.

Hi ha una dita que diu: “mica en mica s’omple la pica”... a veure com estarà avui la pica a l’hora d’anar a dormir sabent els resultats de les consultes

Recomanació (I)

2011-04-04T08:28:00.000-07:00

Obro un nou apartat! Serà l'apartat de les recomenacions. Seran recomenacions vàries des de llibres, cd's, pel·lícules, o per què no, paisatges, llocs... qualsevol!

Comencem per la recomenació número I:

4t1a (Quart Primera) - "El món en un cafè"

Es tracta d'un novell grup de música que ara comença a destacar un pèl dins del panorama musical català. Està compost per quatre membres catalans: Lluís Nadal (bateria), Aleix Perdigó (baixista i veus), Joan Canals (teclats i veus secundàries) i Pere Jou (cantant, guitarra i teclats)

Només tenen un CD a la venda, i la veritat, no es queden curts. Lletres curioses, poc simples però fresques, i un so acústic que els fan ideals. Es caracteritzen per tocar, a més a més dalt dels escenaris, a dins de pisos d'amics, companys, o de qui sigui.

Val la pena escoltar-se el disc dos i tres cops abans de treure'n alguna conclusió precipitada. Visca la música (en català).

Aquí us deixo l'enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=unc9s4fqOwg&feature=related

Etimologia de República

2011-04-02T12:45:00.000-07:00

El mot “República” prové del llatí de la paraula Respublica. Es tracta d’una paraula composta(Res + Publica). La paraula Res, -ei Significa cosa, concepte o fins i tot, situació. Forma part de la cinquena declinació llatina. Publica, -ae, en canvi, significa poble. En aquest cas, forma part de la primera declinació i es tracta d’una paraula femenina. Per tant, República significa cosa pública, cosa pel públic, cosa pel poble, situació pel poble, situació pública o situació pel públic.

No cal buscar tres peus al gat. Simplement és la definició i l’etimologia de República.

Resum musical 2010

2011-03-31T09:14:00.000-07:00

Vaig tres mesos exacte retardat, i aquesta llista fou elaborada el 30 de desembre. M'agradaria compartir-la amb tots vosaltres, i us recomao que ho feu en cada any que passa i ens fa més grans. A viure!

Gener

“Podré tornar enrere” – Sopa de Cabra

Febrer

“Beautiful” – Christina Aguliera.

Març

“Els guapos són els raros”- Manel

Abril

“Colorblind” – Overtone.

Maig

“La merda se’ns menja” – Els Amics de les Arts.

Juny

“A Vegades” – Els Amics de les Arts.

Juliol

“No t’enyoro” – Versió per Manel (Original dels Pets).

Agost

“Roma” - Manel.

Setembre

“L’home llop” – Brit.

Octubre

“36%” – Els Amics de les Arts.

Novembre

“Barcelona en colors” – Gerard Quintana.

Desembre

“Àlbum de fotos” – La iaia

Utopia?

2011-03-28T14:19:00.000-07:00

Albert Pla i el seu amic Comelade

2011-03-27T11:03:00.001-07:00

Vaig poder assistir a un acte d’Albert Pla al preciós Kursaal de Manresa. No podia morir-me sense haver-lo vist almenys un cop a la meva vida. Havia llegit que és especial. L’havia escoltat, i sabia que és especial. Va ser així. No sé si impressiona més les seves lletres amb les seves peculiars melodies i la seva única veu, o la seva peculiar sortida a escena. En aquest cas, tota la sessió estava ambientada a l’onirisme, i l’escenari repartit de dreta a esquerra per Comelade al piano, un titella que feia de DJ, un gran guitarrista elèctric, el mateix Pla, dues titelles bessones molt misterioses, un personatge vestit de pijama el qual els seus instruments eren joguines i un ukelele i, finalment, un baixista amb barretina.

El concert fou una muntanya russa. Posseïa des de temes molt tristos com la mort; d’altres de misteriosos i estranys, plantejant-nos el moment previ de l’adormir-se, els somnis, la memòria... Per últim alguns de molt alegres amb un so molt espanyolitzat a l’andalusa força alegre que també s’agraïa. Va utilitzar un estil molt directe amb el públic, mantenint molts diàlegs amb aquests i, fins i tot, cantant a baix a platea amb un casc de lots el qual produïa una sensació d’estar en un somni molt interessant.

De tots els actes que he anat al Kursaal, qui s’ha emportat, fins ara, l’ovació més llarga, sincera i potent ha estat Albert Pla amb el seu amic Comelade. Sincerament, no era per a menys.

Llarga vida a la música i a la cultura.

M'augmenta l'ego i augmenta el nacionalisme

2011-03-24T13:13:00.000-07:00

Escriuré poc. Navegant vaig trobar aquesta carta escrita sense cap falta i amb una gramàtica envejable. És d'un ciutadà català amb les idees molt clares. És d'algú que li agrada dir les coses de manera contundent i directa. Les meves conclusions són positives, ja que quan llegeixes redaccions d'aquest nivell, el teu 'ego' augmenta de forma espectacular i provoca que no estiguis d'acord en res del que opina, i et convida a opinar el contrari que, precisament coincideixen amb els meus principis nacionals. Bé, gaudiu de la lectura, insisteixo, sense cap mena de falta ni error gramatical.

http://www.cronica.cat/noticia/Espanyols_a_favor_de_la_independencia_de_Catalunya

PER VEURE'L, FEU UN COPIA ENGANXA A L'ADREÇA DEL VOSTRE NAVEGADOR

Hola o adéu?

2011-03-23T14:25:00.000-07:00

Quan dues persones es creuen pel carrer, però no volen (o no poden) parlar ni tenir cap mena de conversa, es diuen “hola!”, però també hi ha qui diu “adéu!”. Aquí ja penso. Què és més educat dir hola o adéu? Si dius hola i prou dóna la impressió que tu vols conversa amb el receptor d’aquest missatge, però veus com passa de llarg, i et queda una estranya sensació de ridícul. En canvi, si saludes dient adéu, mostres una aparença de voler evitar tal persona.

Ara que he fet aquesta reflexió, quan vagi pel carrer em trobaré amb un gran dilema: en fraccions de segons hauré de decidir si dic hola o adéu... i si no me’n surto em plantejaré canviar-me de vorera.

Marc Orriols i Gol.

Crònica d'un concert etern.

2011-03-21T14:37:00.001-07:00

I el Joan Enric va allargar la última frase, amb veu molt tremolosa. A mi em va semblar que aquell “com dos rius paral·lels”, que segur que va durar entre 3 o 4 segons, va ser un resum, en imatges dins dels quatre caps genials, l’embotit de l’any i tres mesos de gira i, per què no, de tota la trajectòria d’aquest grup únic. Però no sols ells i prou. A mi em va venir el cap el primer dia que inconscientment vaig veure el vídeo clip de “A Vegades” anys enrere i que no m’havia entusiasmat gaire el qual vaig riure força. També em va passar per la barretina la imatge visual i auditiva de l’habitació del meu millor amic Sergi on de cop va sonar una cançó la qual ell em va dir: “escolta-la, parla d’un home que treballa fent de gos...”. Va ser escoltar-la, arribar a casa i, a través de l’Spotify, començar escoltar les cançons una rere l’altre sense parar. El meu primer concert va ser el dia de Sant Jordi, un 23 d’abril una mica gris de dia, a Manresa la meva ciutat dins del teatre Kursaal. Allà us veu ficar dins de meu. Vaig anar-hi amb el pare i la mare (també havia de venir un suec, però per culpa dels volcans, se’l va perdre) i quan vam sortir del preciós teatre els vaig dir que éreu diferents i que teníeu un no sé què que us feia especials. No va ser menys: vaig començar a mirar el vostre bloc, vaig començar a mirar directes al youtube, a mirar els curts del Joan Enric, a mirar el viatge a no sé on de l’Eduard... Quin estiu! Sant Feliu de Codines va ser la primera parada estiuenca, a destacar l’aportació de la priuleta d’un bon noi del públic. Va ser genial. He dit que el primer concert dels Amics va ser un 23 d’abril, data important catalana, doncs el tercer va ser l’11 de setembre a l’Arc de triomf. Va ser increïble, estava envoltat d’amics, d’Amics, de banderes... molt gran. El quart va ser a Santpedor, a la sala Llovet, juntament amb Cesk Freixas. Aquest diré que va ser especial. Concert de seure, d’escoltar... preciós. I el cinquè on va ser? Doncs fa poquet a Manresa al Sielu, va ser un entrenament pel dia 7 de febrer. Abans però, vaig creure necessari comprar el Bed & Breakfast edició especial. Us ho mereixíeu.

I bé... fa res veu fer el gran concert al Palau. Fins dia d’avui no l’he assumit, és per això que faig el meu B&B avui (amb el vostre permís donat) i no abans. I va ser un concert amical, especial, nostàlgic, esperançador, català... I aquell dia, abans de venir, vaig anar amb la Maria, la gran amiga amb qui he compartit 5 dels 6 concerts vostres, i vam començar a tocar totes les vostres cançons ella amb piano, melòdica i ukelele, jo amb guitarra. Quan ja ens en vam cansar, vam començar a fer camí a Barcelona, amb els Amics al cotxe. Vam arribar. Vam aparcar dins del pàrquing del Palau i... ens vam meravellar. Quina obra d’art... quin Palau... que què tenim? Un gran Palau. Vam entrar i, caram, es respirava un ambient diferent, nerviós però feliç. Vam veure els gomets verds, els gokus plastificats i les càpsules Hoi-poi. Vam veure el Manel Fuentes i nens, i avis, i pares... mai havia entrat dins d’aquell palau. I a dins, vaig al·lucinar i vaig anar al meu solitari lloc, on he de dir que tinc comprovat que vaig seure el costat de la mare del Dani! Se sabia totes les cançons! I del concert no puc dir res, crec que fins d’aquí un any ben bé no el sabré resumir, va haver de tot... i el Joan Enric va allargar la última frase, amb veu molt tremolosa. A mi em va semblar que aquell “com dos rius paral·lels”, que segur que va durar entre 3 o 4 segons, va ser un resum, en imatges dins dels quatre caps genials, l’embotit de l’any i tres mesos de gira i, per què no, de tota la trajectòria d’aquest grup únic.

Vull. Tinc. No vull i ja ho tinc.

2011-03-21T14:34:00.000-07:00

El dia quinze de març del 2011 el recordaré sempre per què vaig omplir el meu calaix de la felicitat un pèl més. En primer lloc perquè vaig cobrar i les meves butxaques van agrair que els donés de menjar. Però això va ser un moment efímer. Aquest dia plujós romandrà dins de la meva memòria, amic lector. Va ser una data molt esperada per a mi ja que el grup català Manel va treure el seu segon disc 10 milles per veure una bona armadura. Portava un any ben bé que esperava que sortís aquest CD. Primera qüestió que vull comentar: com pot ser que un grup que només té, mostrat al públic, menys de quinze cançons pugui haver esdevingut un fenomen musical únic? I a més, només havent tret un àlbum, com pot ser que un grup musical que acaba de perdre la virginitat hagi pogut fer tremolar tant el territori català?A partir d’aquí el meu gran cervell (de mida, no és una eminència, em sap greu) va començar a pensar. Hom busca la qualitat o la quantitat? Jo crec que les dues coses, però també que la primera sempre guanya a la segona si és que en algun moment queden enfrontades. No obstant, a la litosfera d’aquest rodó planeta, noto un ambient general de que es busca més la quantitat i que no pas la qualitat. Els habitants del planeta blau opten pel menyspreu a les coses i als conceptes. I dic menyspreu, perquè directament no donen importància a res. “Cosa que compro, cosa que gasto, cosa que llenço, cosa que compro... així successivament.” M’agradaria pensar que aquesta actitud és una moda i, que com totes les modes, desapareixerà. Pertanyo dins d’aquesta societat, però m’agrada desmarcar-me’n. I per fer-ho, busco una mica la singularitat, no de forma sistemàtica sinó de manera personal, i un exemple n’és que he comprat el disc de Manel perquè la meva persona ho necessitava i intentaré (i me’n sortiré) de no “gastar-lo ni llençar-lo”. Us convido a fer el mateix que jo. Donem importància a qualsevol cosa, a cada detall, a cada carícia, a cada soroll, a cada dolor i a cada somriure, moment o olor. Omplim el calaix de la felicitat a poc a poc i valorem-ne cada cosa que hi hagi, fins i tot la pols.

Canvis musicals

2011-03-21T14:33:00.000-07:00

Als anys 50, a Catalunya, va aparèixer la “nova cançó”. Gent com Lluís Llach, Raimón, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat (d’entre moltíssims més), cantaven amb cançons on les lletres es convertien en armes en contra de l’opressió de la dictadura franquista. El militar va prohibir tota mena representació artística, i no artística en català durant molts anys, i els cantants catalans havien de d’actuar de forma clandestina, o a fora del país. Més tard, es va permetre a Catalunya, sota censura, fer cançons en català. És aquí, doncs, on el paper de la nova cançó agafava certa importància. Es composaven cançons plenes de metàfores, i missatges subliminals, de tal qualitat, que tenien la suficient força per trencar el filtre de la censura espanyola.

Fins als anys 80 llargs, aquest estil de cançó, va perdurar i donar força per encomenar el català als quatre vents. Quan tot plegat ja va estar consolidat, va començar a aparèixer un altre fort estil musical: el Rock català. Els Pets, Sopa de Cabra, Lax’n Busto, Sangtraït, Sau, Gossos... Eren (i alguns encara ho són) grups consolidats que cantaven a voluntat pròpia, amb el mateix missatge que l’anterior “moviment musical” però sense cap mena de vergonyes. Ha estat un estil més comercial que els anteriors, es buscava la reivindicació catalana, però també es buscava una bona recompensa econòmica.

No obstant, les lletres són menys elaborades, i el tipus de música és més monòtona, sense gaire variants: guitarra elèctrica, bateria, baix i veu. Cal dir que, en el seu moment, van ajudar (i ajuden encara) a que la música catalana es consolidés.

Actualment, s’està produint un fenomen que està trencant tots els esquemes de la història musical del nostre país. Grups citats anteriorment, han anat minvant a poc a poc i, mica en mica han aparegut com bolets, nous grups amb un aire més fresc i actituds diferents. Són grups on deixen enrere la monotonia del Rock català, i innoven en tots els aspectes. Musicalment hi ha hagut canvis: es mantenen les elèctriques, baixos i bateries, però s’inclouen instruments tan singulars com l’ukelele (en el cas del grup “Manel”) la melòdica (“Els amics de les Arts”) o una cullereta de cafè, claus, o porex-pan (Anna Roig i l’ombre de ton chien). Són cançons senzilles i, paradoxalment, elaborades i complertes, on es pot plantejar la mentalitat utòpica i ignorant de l’humà, explicar la primera cita d’una parella, imaginar situacions de la vida quotidiana o fer-te reflexionar sobre l’avantguardista director francès Jean - Luc Godart. Cal dir, que la majoria d’aquests nous grups, tendeixen a tenir un cert punt de ironia i sarcasme seriós, el qual fa hom reflexioni sobre moltíssims aspectes.

Igual que els moviments literaris del nostre país català, aquests últims anys, és demostrable que el musicalment parlant, Catalunya n’està patint un altre. Grups com aquests fan que la cultura catalana creixi notablement... qui sap si el canvi musical actual va agafat de la mà amb un canvi ideològic i social català?

Etimologia d'etimologia

2011-03-21T14:32:00.000-07:00

Fa deu minuts, una companya de classe ha buscat la paraula Google al Google i m’he encoratjat a buscar l’etimologia de la paraula “etimologia”. És molt interessant saber els nostres orígens; hi ha qui diu que qui els perd, per la identitat. Per tant, com que no vull perdre la meva identitat m’interesso a buscar normalment l’etimologia de les paraules. Però, qui sap si per moviments còsmics o per si bufa el vent del nord, avui he decidit aprofundir més amb la meva recerca diària i m’he decantat a buscar l’origen de la paraula que s’encarrega de buscar l’origen de les altres.

La paraula “etimologia” prové del mot grec ‘Ετυμολογία’ i és la unió dels termes ‘etymos’, que significa vertader i ‘logos’, que equival a paraula. Les meves conclusions a primera vista són que etimologia vol dir ‘paraula vertadera’. No obstant, ens hem de fixar en el morfema ‘–ia’, el qual transforma el significat de la paraula, ja que aquest sufix serveix per crear un substantiu que expressa una relació amb quelcom. Per tant, doncs, la meva persona ha entès que ‘etimologia’ significa “la vertadera relació de les paraules”, tenint en compte totes les proposicions anteriors.

Sempre va bé saber d’on venen les coses, el per què són com són, tenen el que tenen o es diuen com es diuen. La humanitat ha de ser capaç de poder dedicar un temps al seu passat, per poder invertir el present en poder tenir un futur amb una base d’on poder recolzar-se. Buscar l’etimologia d’”etimologia” és la metàfora de buscar el per què de tot plegat, un tòpic massa típic, però que encara no té una resposta.